AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

La crisi econòmica s'està cobrant les seves víctimes: nous aturats, empreses en fallida, stocks sense sortida, pisos que no es venen...Personalment em sento atenallat per l'increment dels tipus d'interès, per l'encariment del gasoil, sí, el maleït gasoil que avui és més car que la gasolina i que necessito per alimentar un motor turbodiesel sorollós, i la pujada constant dels aliments.  La cosa encara es pot posar més negra, però resistirem. Tanmateix la crisi  és una oportunitat, el ralentiment d'una economia embogida ens dóna marge com a societat, per repensar el nostre model de creixement, un model que en pocs anys ens ha fet incrementar la població amb 1,2 milions d'habitants, molt majoritàriament poc qualificats i òbviament aliens a la cultura catalana. Dit cruament, el país ha crescut quantitativament però no qualitativament, som més però no som millors. La crisi atura aquesta tendència autodestructiva i ens ofereix l'oportunitat de canviar el rumb cap ...

Ara que s'ha detingut en karadzic penjo un vídeo que ens mostra el setge dels serbis sobre Sarajevo, els seus arguments, la tranquil·litat amb què terroritzaven la ciutat, l'ús de les instal·lacions on l'any 84 es van celebrar els Jocs olímpics d'hivern, i la simpatia per la causa sèrbia d'un escriptor rus, Eduard Limonov, avui aliniat amb les forces anti-Putin, fins al punt d'acceptar la invitació de disparar contra la ciutat.

Al cap de 13 anys des dels acords de pau de Dayton, Karadzic ha estat detingut a Belgrad, on, amb un aspecte que ens recorda els últims dies de Saddam Hussein, exercia d'especialista en medicina alternativa. És una bona notícia, per a les víctimes de les milícies sèrbies, per a la justícia internacional, per a Bòsnia i per a Sèrbia, que fa un pas més cap al sí de la UE. És també un alleujament per a tots aquells que, durant els primers anys noranta, vam seguir les guerres balcàniques a través dels mitjans de comunicació i vam ser testimonis, dia rera dia, de la neteja ètnica, de les violacions, del setge de Sarajevo, i de matances com la de Srbrenica, fets dels que directament o indirectament són responsables Karadzic i altres personatges com l'encara fugitiu Mladic. És un alleujament per la impotència que sentíem en contemplar l'acció d'uns criminals, públics i notoris, a qui durant anys ningú no va aturar. De les últimes guerres balcàniques la de Bòsnia va ser la més ...

No anem bé quan els qui governen Catalunya, començant per la branca catalanista del govern, creuen que la capacitat d'integració del país passa per baixar el llistó de l'exigència. Una nació rígida i tancada en sí mateixa no té capacitat d'atracció, però una nació feble i desdibuixada no atreu a ningú i a sobre acaba desapareixent. La doctrina oficial d'ERC és que el catalanisme ha de rebaixar l'èmfasi identitària per proposar un projecte inclusiu cap a la independència. Pot ser una teoria que funcioni en cercles acadèmics i en les reunions de militants il·luminats, però no aguanta la prova de la realitat. Sense catalans no hi ha Catalunya, i encara menys, energia per a la independència. Tenint en compte les vicissituds demogràfiques del nostre país la primera comesa del catalanisme és fer catalans, totals o parcials. I no em refereixo a la natalitat, tot i que també, sinó a la creació de condicions perquè cada vegada més gent adopti, íntegrament o en part, la ident...

En Felip Puig ha estat objecte d'un linxament públic per haver dit que l'emperador va nu.  El problema d'en Montilla, i ja ho han dit molts altres, i jo mateix ho he escrit abans, és que ha necessitat arribar a la presidència de la Generalitat per fer l'esforç d'elevar el nivell del seu català, i tot i així, un any i mig després, encara s'expressa amb una inseguretat impròpia de la primera magistratura del país. Montilla és l'anti-exemple, una persona que porta prop de trenta anys ocupant càrrecs públics de primer nivell a Catalunya: alcalde de Cornellà, president del Consell Comarcal del Baix Llobregat, secretari d'organització del PSC, primer secretari del PSC, president de la Diputació de Barcelona, fins i tot "ministro catalán", i ara president de la Generalitat. L'esforç que està fent ara l'hauria hagut de fer com a mínim quan va ser elegit regidor per primera vegada. Fins fa quatre dies el senyor Montilla ha menyspreat el català, ...

Convergència, amb bon criteri, és un partit polític que aspira a ocupar la centralitat políticaa. La recerca i manteniment d'aquest espai és objecte de debat i discussió en els órgans interns del partit, on dirigents i militants malden per definir quines són les posicions nacionals, sòcioeconòmiques i morals més centrades. Les conclusions del darrer congrés serien que la centralitat nacional es troba en un sobiranisme que no s'explicita independentista, que la centralitat sòcioeconòmica es troba en la combinació d'economia de mercat, estat del benestar generós i sensibilitat ecològica, i que la centralitat moral es troba en la llibertat d'elecció. Es constata doncs una important oscil·lació de la centralitat nacional, que hauria superat la fase autonomista, i de la centralitat moral, que s'hauria desprès de les concepcions catòliques. En canvi, la centralitat sòcioeconòmica sembla que no s'hagi bellugat gaire en els darrers anys. Segurament el diagnòstic de ...

El quinzè congrés de Convergència ha estat un èxit rotund. No ha aportat grans novetats, el partit ha fet seus els conceptes de Casa Gran del Catalanisme i de dret a decidir que havia enunciat l'Artur Mas en la seva conferència de la tardor passada, ha avançat en la seva definició sobiranista i ha incorporat sense reserves plantejaments de liberalisme social en matèria familiar i d'opció sexual. També s'ha remarcat la priorització de plantejaments mediambientalistes, però no es pot oblidar que quan CiU governava va ser pionera al sud d'Europa en l'aplicació de polítiques de sostenibilitat. Podem dir que CDC ha posat sobre el paper unes idees que fa temps que ja havia assumit, la notícia destacable és com un partit tan gran i amb escasses quotes de poder és capaç de mantenir una cohesió interna tan intensa. La notícia és que Convergència està més preparada que mai per aplegar al seu entorn el bo i millor del catalanisme i assolir el lideratge polític del país. Conver...

Avui comença el Congrés de Convergència, que sembla que ha de ser plàcid i previsible. Espero que serveixi per endegar definitivament la Casa Gran i per consolidar el tàndem Artur Mas - Felip Puig, el primer com a líder i candidat a la presidència, i el segon com a màxim responsable de la sala de màquines del partit, un equip que penso que pot produir uns resultats excel·lents en la mesura que són dues personalitats diferents i perfectament complementàries. Pel que fa a les relacions amb Unió, el debat obsessiu i sempre recurrent en totes els instàncies del partit, suposo que les esmenes rupturistes no prosperaran, però m'agradaria- encara que tampoc no crec que s'aprovi- que es donés llibertat a les seccions locals per concórrer plegats o per separat a les eleccions municipals. Més enllà dels textos congressuals i dels órgans de direcció, celebraria que, en la lògica de la Casa Gran, aprenguéssim a obrir el ventall d'opinió política dins el partit, en el sentit que ho deia...

A la vista dels rius de sang que ha fet correr el congrés d'ERC,el procés precongressual de CDC sembla un balneari. I no deixa de sobtar, un partit que va créixer ocupant posicions de poder i que ara porta gairebé cinc anys sense tocar cuixa, més enllà d'alguns ajuntaments importants, que va substituir el cap carismàtic per un nou lideratge, que té problemes de relació amb el seu petit soci i que ara s'ha imposat la tasca de refundar el catalanisme, afronta el seu quinzè congrés amb una harmonia quasi total. És clar que hi ha veus discordants, i imagino que el debat de les esmenes serà apassionat, però no detecto hores d'ara cap moviment de fons que pugui pertorbar el curs dels esdeveniments. L'Artur Mas, un dirigent que, hores d'ara, té ben poques cadires per repartir entre els seus seguidors, no és qüestionat per ningú, i això, veient el pa que es dona en altres organitzacions, té un mèrit indiscutible, que diu molt del tarannà, de la força tranquil·la d...

La victòria d'en Puigcercós i el bon resultat d'en Benach a les primàries d'ERC, confirmen que la majoria de la militància del partit s'ha empassat tot aquest discurs metafísic d'esquerres amb què pretenen justificar el tripartit. Dubto però, que la major part dels seus votants de 2003 combreguin amb les mateixes rodes de molí. El resultat no és dolent per a CiU, una victòria d'en Carretero hauria estat traumàtica per a ERC, sobretot per al seu actual nucli dur, però els hauria fidelitzat una part de l'electorat que ara té seriosos dubtes, i fins i tot hauria pogut clavar alguna queixalada més a Convergència. I tot això, potser, sense necessitat de trencar el tripartit de forma immediata. En Carretero, per ser el candidat ideològicament més proper a Convergència, com li han retret constantment els seus rivals, és també el més ben posicionat per fer-se amb l'espai polític fronterer entre les dues formacions. Pel que fa a les primàries és un procediment d...

A la catedral d e Gant, a Fland es, es pot contemplar l'excepcional  políptic "Adoració de l'anyell místic" , atribuït al pintor Hubert Van Eyck i al seu germà Jan, que l'hauria finalitzat l'any 1432. La realització d'aquesta obra va ser possible gràcies al mecenatge del ric comerciant J oos Vijdt i de la seva dona, Lysbette Barluut. En reconeixement de la seva contribució, l'artista va incloure la imatge dels mecenes com a adoradors de l'Anyell, en la part frontal de les dues portes laterals, ell a la dreta i ella a l'esquerra. No cal fixar-s'hi gaire per reconèixer l'extraordinària similitud entre la fesomia d'en Joos i la d'un altre ric comerciant de la nostra època, en Silvio Berlusconi. La frenologia, la determinació de les característiques psicològiques de les persones en funció de la forma del seu cap, fa temps que va ser abandonada com una falsa ciència, però qui sap, no?. No costa gens imaginar-se en Berlusconi fent el ...

S'ha generat un escàndol perquè la Hillary Clinton ha recordat que l'assassinat de Robert Kennedy es va produir el mes de juny de 1968, després de les primàries de Califòrnia, per justificar la seva negativa a abandonar la cursa per a la nominació. Molts hi han vist una gran maldat, pel fet que segons sembla, en Barack Obama està sotmès a importants amenaces contra la seva vida. És com si la senyora Clinton hagués verbalitzat la seva esperança que el candidat hawaià sigui abatut a trets, com ho fou el germà de JFK, i que això li obri la porta a la nominació demòcrata. És una interpretació de molt mala fe, i potser les paraules de na Hillary tenen una clara significació psicoanalítica, però el que ha dit no és cap bestiesa, perquè, per més que en Barack encapçali la classificació clarament, el peix encara no està venut del tot. La referència a Kennedy exemplifica que aquesta no és la primera campanya en què la nominació, al mes de maig, encara no està decidida. Això no obstant t...

Darrerament he estat llegint alguns textos sobre la guerra del Vietnam i el que es posa de manifest és com algunes de les decisions més transcendents es van prendre més de cara a la galeria, per la necessitat de salvar l'expedient i guanyar les eleccions, que no pas per la seva eficàcia militar o diplomàtica. El mateix inici de l'escalada militar nord-americana va obeir a una informació errònia, referent al suposat llançament d'un torpede nord-vietnamès contra el destructor U.S.S. Maddox al Golf de Tonkin.  Posteriorment es va demostrar que tot havia estat una falsa alarma, propiciada per un mal funcionament del radar, però l'ordre d'atacar ja s'havia donat i no hi va haver marxa enrera, perquè políticament  no hauria estat assumible. Quan es parla d'una guerra és quan més crida l'atenció la lleugeresa amb què s'adopten certes decisions, perquè estem parlant de mort i destrucció a gran escala, però aquesta frivolitat és present en tots els àmbits de...

Avui no se'n parla gaire, però la construcció d'una Europa unida segueix sent dels projectes que valen la pena. No tinc cap mena d'entusiasme per les polítiques comunitàries dissenyades per euroburòcrates i aprovades pels estats, com a molt és un mal necessari per aconseguir el bé del mercat únic, que als catalans ens allibera de la dependència històrica del mercat espanyol, la lliure circulació de persones, béns i capitals,  i el reconeixement d'una ciutadania europea.  No es percep una especial il·lusió pel projecte arreu del continent, més aviat al contrari, i per motivacions de poca volada. El referèndum francès va ser simptomàtic de fins a quin punt tenim una ciutadania espantada, que es deixa arrossegar amb tota aquella llegenda urbana dels lampistes polonesos que havien de prendre la feina dels francesos, per la suposada reducció de prestacions socials, per la pèrdua de suposats privilegis, per la disminució de la sobirania nacional. Probablement molts europeus n...

L'edició d'aquesta setmana de "The Economist" inclou un perfil d'Antoni(o) Brufau, president de Repsol, en què se sintetiza un dels elements de l'estratègia actual de la companyia, el control de més reserves de gas natural i petroli, amb la dita "de mica en mica s'omple la pica, i de gota en gota s'omple la bóta", que transcriu en català i tradueix a l'anglès com a "little by little you fill the sink, drop by drop you fill the barrel".   L'article és força elogiós per a en Brufau, de qui se n'assenyala l'origen català, si bé se n'atribueix l'estil discret al seu pas per una empresa anglo-saxona com Arthur Andersen, i a la seva anglofília. Podem suposar que les maneres d'un Brufau contrasten amb l'exuberància habitual dels homes de negocis espanyols, i això per a un periodista de "The Economist" instal·lat a Madrid no passa desapercebut, però no crec que sigui una característica que hagi adqu...

Segons el govern municipal de Barcelona la publicitat negativa que ha fet la premsa internacional de l'arribada del vaixell de l'aigua és deguda a una campanya, a una conspiració?, impulsada per les ciutats competidores per erosionar la imatge de la capital com a destinació turística. Ignoro si existeix aital conxorxa o contuberni, però la responsabilitat pel fet que imatges com la del transport d'aigua per via marítima siguin possibles és dels dirigents polítics catalans, que han preferit mirar cap a un altre cantó per no haver d'afrontar decisions polèmiques, com la interconnexió de conques, que sense ser una solució definitiva al problema ens hauria estalviat aquest espectacle vergonyós i que ara dóna ales als nostres suposats adversaris per denigrar-nos. Malgrat tot Barcelona encara resulta tremendament atractiva per als viatgers d'arreu, però em fa l'efecte que els principals motius d'aquesta atracció no rauen en la modernitat, l'avantguardisme i l...

L a victòria tory a les eleccions locals britàniques, en especial a Londres, sembla marcar l'inici d'una nova etapa política, d'una nova hegemonia, que hauria passat del "New Labour" a mans dels conservadors de David Cameron.  Encara no en sabem gran cosa d'aquesta gent, perquè són joves i mai no han tingut responsabilitats de govern. Crida l'atenció però, que així com el Thatcherisme-l'anterior etapa d'hegemonia conservadora- va fixar la meritocràcia com un dels seus senyals d'identitat-Margaret Thatcher, la filla d'un botiguer, John Major, el fill d'un trapezista de circ-  els tories han tornat a la seva tradició elitista i aristocràtica, amb graduats d'Oxbridge amb connexions nobiliàries. David Cameron pertany a la baixa noblesa, i l'extravagant Boris Johnson ha passat pel superelitista Eton i per Oxford. L'encert de Cameron ha estat combatre aquells elements que feien els tories antipàtics als sectors més joves de les cl...

M'agrada Itàlia, hi tinc debilitat, és un indret on et sents a l'estranger i al mateix temps a casa, ja sigui per l'aparent semblança de l'idioma, per segons quins paisatges o per uns costums diferents i alhora estranyament propers. A l'Itàlia del Nord, que és la que més conec, tinc la impressió de trobar-me en una versió extremada de Catalunya, tenen les nostres característiques, però més pronunciades, a vegades fregant la caricatura.  Són més bruts i més guapos, més cridaners i més elegants, més rics i més senzills, més oberts i més creguts, més simpàtics i més tramposos, més nòrdics i més apassionats. Parlo de percepcions, de subjectivitat, el reconeixement d'una diferència a partir d'una essència compartida, un aire de família que, sense anar més lluny, no és tan fort a França. Hi ha molts indrets de la Provença que m'evoquen els paisatges d'una Catalunya atàvica i impossible des dels grans creixements demogràfics i urbanístics dels darrers cinqu...

En Miquel Badia, assassinat junt amb el seu germà Josep per militants de la FAI , l'abril de l'any 1936, ha estat una figura injustament oblidada, per això celebro que la JNC en reivindiqui la memòria. Segur que la seva vida i la seva acció presenta clarobscurs, com qualsevol altre personatge de la història, però el seu activisme patriòtic està fora de tot dubte. Ell i el que va ser Estat Català tenen mala premsa per les imatges-escasses-que s'han conservat de joves uniformats desfilant per Montjuïc. Això ha permès vincular-los a un cert parafeixisme, acusació però que es podria fer extensiva a molts moviments de masses de l'època que comptaven amb seccions paramilitars. En tot cas els estudis històrics han descartat la hipòtesi feixista, és a dir,  les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català mai no van esdevenir una entitat feixista o totalitària, encara que el seu estil ens ho pugui semblar. Això no vol dir que puguessin superar amb bona nota un test de corr...

Hi ha esquinçaments de vestidures per part d'alguns sectors de les Terres de l'Ebre pel transvasament d'aigües sobrants cap a l'àrea de Barcelona. Mai no he entès aquesta apropiació fonamentalista de l'aigua d'un riu, ho sento. Comprenc i comparteixo la preocupació per com una reducció del cabal del riu pot afectar l'equilibri del Delta, un indret del nostre país que m'agrada especialment. Però el que no em cap al cap és que es consideri un sacrilegi derivar cap a una altra destinació aigües que altrament els regants no utiltizen. L'Ebre no pot ser la solució als problemes hídrics del país a llarg termini, perquè no té prou cabal, però de moment permet superar el mal tràngol de la sequera.  L'aigua és essencial per a la vida i això explica les passions que desperta. Al meu poble, a la Palma, l'entitat més antiga és la Comunitat de Regants, que es va crear per regular les hores en què els pagesos podien accedir a l'aigua del reg per als se...