AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Hi ha un grup del facebook que es diu, tot parafrasejant el nou slogan ateista :" Probablement el PSC no existeix. No et preocupis i segueix votant al PSOE" . Fullejant publicacions socialistes m'he adonat que el PSC posa tot l'èmfasi, per una banda, en la política local, i per l'altra, en el lideratge de Rodríguez Zapatero , i la Generalitat de Catalunya no existeix, quan fa cinc anys que la dirigeixen, dos amb el seu primer secretari a la presidència. Quan els seus dirigents parlen per als micros i les càmeres dels mitjans de comunicació catalans sí que tenen present la pugna política catalana, lloen la seva acció al govern de Catalunya i es fiquen amb CiU , dia sí dia també, però també són conscients que el gruix dels seus votants no es troba entre els espectadors i oïdors d'aquests mitjans, sinó entre aquells que primordialment veuen el món través de les emissores televisives i radiofòniques de Madrid, per als quals la política es redueix a l'enf...

Hi ha un mantra propi de l'altiplà peninsular ibèric, segons el qual l'espanyol és l'estat més descentralitzat d'Europa. Deixant de banda que, òbviament, és una afirmació falsa, i si algú en dubta que volti per Suïssa, Bèlgica i fins i tot Alemanya, els actuals detentadors del poder central ni tan sols no tenen la decència de mantenir unes formes mínimes, i abstenir-se de ficar el nas en matèries que són de la competència "autonòmica" o local. Ja no parlo de les habituals i greus operacions d'invasió de competències estatutàries - llegiu-hi la Llei de la Dependència, sense anar més lluny, avalada pels retòricament independentistes republicans-, o dels incompliments i les dilacions dels traspassos, sinó d'actuacions més anecdòtiques, com ara la famosa campanya a favor de l'ús dels condons, a ritme de hip-hop , o l'última que he vist, un gran cartell en què el " Gobierno de España " ens informa de la gratuïtat de no sé quins tractam...

No sóc dels que creuen que els temps passats eren millors, però últimament tinc la sensació que en molts aspectes, en lloc d'avançar, retrocedim. Potser és tan sols una sensació, que no puc demostrar amb dades empíriques, potser més que d'un retrocés es tracta d'una forma de progrés amb malformacions, però hi ha elements que em resulten preocupants. Em preocupen a Catalunya, perquè s'afegeixen a les nostres febleses nacionals, i em preocupen a Occident - penso que en altres latituds tenen un altre tipus de problemes-. La idea de fons és la degradació de la cultura de masses, que per a mi va molt lligada al fenomen dels " reality shows " televisius i al seguiment obsessiu de les celebritats sense mèrits. L'impacte que ha tingut el càncer, segons sembla ja en fase terminal, d'aquesta ex-concursant anglesa del " Big Brother ", és una manifestació més de com l'espai públic ha estat ocupat per personatges de tercera categoria. El canvi dec...

Ja s'ha iniciat la campanya electoral de les eleccions basques i de les eleccions gallegues, que en el cas basc se celebren sota l'ombra de dos fets molts significatius: la supressió de les candidatures de l'esquerra abertzale pro-ETA , i l'avortament, via Tribunal Constitucional, del Pla Ibarretxe . Sóc partidari d'un País Basc reunificat i independent, però no tinc cap simpatia pel món de Batasuna, en detesto els mitjans violents, els plantejaments maximalistes de tot o res i la ideologia revolucionària. Pocs han assenyalat l'extrema gravetat que representa l'assassinat d'un empresari per la seva vinculació amb la nova línia d'alta velocitat ferroviària, no perquè èticament sigui pitjor que qualsevol altra assassinat, sinó perquè expressa novament la voluntat d'ETA d'utilitzar el terrorisme com a eina per assolir tots els seus objectius polítics, i no tan sols la independència. Ens planteja la possibilitat que, en un Euskadi independent,...

El dia 31 de gener es van celebrar eleccions provincials a l'Iraq , sense que es produís cap incident especialment remarcable. La participació va ser elevada i els resultats assenyalen una victòria limitada del partit del primer ministre Nuri al-Maliqui , i un retrocés dels partits arabistes -propers a la ideologia del Baas de Saddam-i dels partits islamistes radicals. Podem parlar d'un pas molt significatiu en la consolidació d'un nou règim aproximadament democràtic, tota una novetat en la seva àrea territorial. Fins avui els mitjans de comunicació del nostre país ens han bombardejat amb males notícies relatives a la situació a l'Iraq post-invasió , i si bé és cert que hi ha hagut moments molts durs en què la situació semblava fora de control, a partir del " surge " de tropes i de la nova estratègia contrainsurgent impulsada pel general Petraeus , el país va iniciar el camí de l'estabilització, un camí en què les darreres eleccions constitueixen un...

Ara hi ha una petita polèmica sobre els usos lingüístics a la TVC, però crec que el debat està desenfocat. La qüestió no és si el Sr. Bono s'ha d'entrevistar en català o en castellà, sinó fins a quin punt l'enorme quantitat de personatges espanyols que passen pels nostres mitjans de comunicació són mereixedors de l'atenció mediàtica que reben per part nostra. Per disposar de mèdia nacionals l'ús del català és condició necessària, però no suficient. Ens cal igualment una visió catalana del món, capaç de jerarquitzar la informació en funció de l'interès que té per a Catalunya, no per a Espanya. Sovint tinc la sensació que es fa un seguidisme absolut de la premsa de Madrid, a RAC-1, sense anar més lluny, que està assumint el paper que durant dues dècades ha tingut Catalunya Ràdio, el seguiment obsessiu de tot allò que passa a la capital de l'estat frega sovint el provincianisme. Una cosa és informar acuradament de tota la trama de corrupció del PP i de la sospi...

Des de l'any 1998 Paquistan disposa d'armament nuclear. L'administració Bush va justificar la invasió de l'Iraq perquè, es deia en aquell moment, el règim de Saddam emmagatzemava armes de destrucció massiva i tenia la voluntat de desenvolupar armes atòmiques. Ara, la possibilitat que la República Islàmica de l'Iran arribi a tenir la bomba atòmica treu la son de polítics, militars i analistes de diferents països. En realitat, la veritable força del món islàmic no es basa en la seva capacitat de provocar la mort i la destrucció, sinó en la seva capacitat de generar nova vida. La bomba islàmica és l'elevadíssim índex de natalitat de les famílies musulmanes. El Líban es va constituir com a estat independent l'any 1943, amb un règim basat en la distribució del poder entre les diferents confessions religioses. En aquells moments la majoria era cristiana maronita, però el creixement demogràfic dels musulmans va trencar tots els equilibris interns, fins a desembocar...

En Georges Corm és un acadèmic i consultor financer libanès, ex-ministre de finances del seu país durant uns dos anys . El seu aspecte i la seva indumetària són els d'un respectacle burgès europeu, nogensmenys, bona part de la seva formació i de la seva carrera professional han transcorregut a París. És un cristià libanès, probablement la comunitat més occidentalitzada del món àrab. Sembla un home de seny i, per la seva aparença, els seus orígens i la seva trajectòria, se'n podria esperar una visió ponderada i racional del conflicte israelo-palestí. Això es podia esperar quan va iniciar la seva conferència a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), en el marc d'un seminari sobre els orígens històrics dels conflictes armats. Se'n podia esperar aquesta visió ponderada si no se n'havia llegit cap text, però qui hagués llegit els articles i l'entrevista proporcionats per la mateixa UPF, ja es podia imaginar que de ponderació, gens ni mica, el senyor Corm vol la derrota t...

És una dada contrastada que els principals perpretadors de crims violents són homes joves, d'entre 15 i 25 anys. Són l'edat i el gènere més violents. Tant és així que quan als anys 90 als EUA es va detectar una disminució de la delinqüència violenta es va atribuir a la davallada demogràfica d'aquest segment de la població, derivada de l'avortament. Seguint les conclusions dels professors John Donohue i Steven Levitt, en l'estudi titulat "The Impact of Legalized Abortion on Crime, la seqüència seria que l'any 1973 la sentència del Tribunal Suprem nord-americà recaiguda en l'afer Roe vs. Wade constitucionalitza el dret a l'avortament i decau la legislació que impedia que moltes dones, especialment les dels ambients més marginals, hi recorressin per evitar uns naixements per als que no estaven preparades. A partir d'aquell moment neixen menys homes destinats a ser carn de canó de la delinqüència i de les bandes juvenils. També hi ha hagut qui ha p...

He començat el compte cap al moment en què l'esquerra europea, o més concretament, els autodenominats "moviments socials", muntarà la primera manifestació de condemna contra la política exterior de Barack Obama. Tard o d'hora passarà, perquè una acció exterior basada en l'"smart power",és a dir, el pal i la pastanaga, tal com avui exposa a "La Vanguardia" Suzanne Nossel, implica el recurs a la força com a mitjà per obtenir objectius polítics, i per tant és de preveure que hi haurà decisions difícils de pair per al pacifisme europeu. Pel sol fet de ser negre i d'haver substituït en Bush, a més de totes les seves facultats polítiques i oratòries, Obama acumula un gran capital de simpatia i suport, que se li pot girar en contra en la mesura que vagi sumant decepcions pel seu flanc esquerra, a qui ja ha obsequiat amb un equip de defensa i exterior amb què el mateix McCain se sentiria còmode. La retirada progressiva de l'Iraq, que per cert, ...

Barack Obama es va equivocar en jurar el càrrec de president dels EUA, i tothom s'ha apressat a excusar-lo, perquè va ser induït a error pel jutge que li prenia el jurament. No vull ni pensar en l'aquelarre que s'hauria muntat si en George W. Bush hagués comès el mateix error. I no ho dic perquè tingui cap simpatia per en Bush júnior, tan sols constato un fet. De la mateixa manera constato com, malgrat els evidents errors comesos pel Govern de Catalunya en la gestió de l'emergència del passat cap de setmana, totes les crítiques han estat més que moderades. No vull ni pensar en com s'esgargamellaria l'avui secretari general d'Interior, en Joan Boada, si al govern hi hagués CiU, una veu, la d'en Boada, que destacaria en un cor delirant de polítics opositors, units en l'exigència de dimissions. Fa pocs dies els postcomunistes s'exclamaven d'un suposat assetjament mediàtic, però no paren de castigar el país amb la seva malaptesa i mal judici, sen...

Una de les dades més rellevants de la manifestació del dissabte passat és l'elevada presència de musulmans, que es manifestaven directament en contra d'Israel, més enllà de la condemna de l'operació Plom Fos, i en molts casos exhibien un suport cridaner a l'organització islamofeixista Hamàs. Finalment s'ha visualitzat al nostre país la presència d'un sector de població amb unes idees polítiques allunyades dels plantejaments tradicionals de dretes i esquerres, espanyolistes i catalanistes. En altres països europeus l'impacte fa anys que es va fer notar, ja sigui amb la polèmica per l'obra de Salman Rushdie, "Els versos satànics", especialment a la Gran Bretanya, ja sigui per les caricatures de Mahoma a Dinamarca, l'assassinat de Theo Van Gogh i la persecució d'Ayaan Hirsi Ali als Països Baixos, i la polèmica sobre l'ús del xador a França. La politització de l'Islam planteja reptes molt importants a les societats occidentals, en ...

El conflicte d'Israel i Palestina aixeca passions, evidentment per la seva dimensió humanitària, però sobretot perquè milions de persones d'arreu del món hi projecten els seus propis valors i identitat. Els àrabs i els musulmans se solidaritzen amb els palestins perquè són dels seus, i el seu drama ha esdevingut la gran causa panàrab i panislàmica, el gran punt de trobada entre àrabs de diferents confessions, entre musulmans xiïtes i sunnites, i entre àrabs, perses i indonesis. Bona part de l'esquerra mundial s'identifica amb els palestins perquè, amb els anys, la causa d'Israel ha esdevingut una de les prioritats de la política exterior nord-americana, el gran Satan, al mateix temps que s'identifica els palestins com la part feble i els israelians com la part forta. La dreta antisemita, per raons òbvies, també s'apunta a la coalició anti-Israel. Per altra banda, els pro-israelians ho són també per diversos motius: els uns perquè pertanyen a la diàspora juev...

Tot apunta que ens trobem en l'inici d'una nova època, marcada per un nou paradigma econòmic i social. En un post anterior ja he apuntat que el S. XXI pot ser un nou segle americà, malgrat l'emergència de velles i noves potències i de realitats alternatives, com ho ha estat bona part del segle XX . Però més enllà de l'hegemonia nord-americana, que no veig perillar, la crisi econòmica actual obre la porta a un canvi profund en la manera d'entendre els papers de l'estat i del mercat. A Europa Occidental, a partir de 1945, es va bastir un consens basat en la construcció de l'estat del benestar i el mantenient d'una economia de mercat fortament intervinguda pels oders públics. A partir dels anys 80, si bé com a conseqüència de la crisi de 1973, es va iniciar una etapa, que s'ha titllat de neoliberal, marcada per la privatització, la desregulació, i l'obertura de mercats, al mateix temps que es posava fre al creixement de l'estat del benestar. Aqu...

Tate Britain: pintura d'artistes instal.lats a Anglaterra, encara que molts no anglesos, retrats, paisatges, mitologia, "Paradise Lost", i sempre una bellesa serena, una lluminositat impròpia d'un país tan plujós. M'ha recordat el contrast de la National Gallery: pintura anglesa, francesa, italiana, flamenca i holandesa, i de cop i volta, la tenebra de la pintura espanyola, fins i tot fa pensar que els responsables del museu van triar expressament les obres per seguir alimentant la llegenda negra de la inquisició, la colonització d'Amèrica, i el tancament catòlic de Felip II, el rei que va enviar una Armada, que es volia invencible, per tornar la pèrfida Albió a l'òrbita papal. Anglaterra, enemiga històrica d'Espanya, no en va la principal plaça de Londres commemora una gran batalla naval contra una flota francesa i espanyola, Trafalgar, i l'almirall que hi va perdre la vida dirigint les esquadres britàniques, Nelson. Anglaterra, enemiga d'Espa...

Demà me'n vaig cap a Londres per passar-hi aquests dies fins a reis, i aprofitar per fer un curs intensiu d'anglès, aquesta llengua amb què em relaciono de fa tants anys sense arribar-la a dominar. També voldria aprofitar per fer recerca en algunes de les grans biblioteques, però m'haig d'encarar al gran inconvenient que suposen els horaris britànics, perquè he vist que molts dies tanquen a les 18h. Els anglesos, com a la major part d'Europa, segueixen uns horaris laborals excel·lents, molt més adaptats a les naturalesa humana que no pas al nostre país, on és habitual, com deia en Josep Pla, que a les vuit del vespre encara s'estiguin remenant calaixos per les oficines. Però hi ha molts serveis que, a Londres, es podrien cobrir amb un segon torn, o alguna cosa semblant, perquè et trobes que, molt bé, plegues a les sis de la tarda, aparentment tens molt de temps lliure, però no pots fer res perquè a tot arreu tanquen i no et queda més remei que refugiar-te al pub...

S'acosta el dia de la presa de possessió del president Obama, la tria que ha fet dels responsables de defensa i política exterior m'ha semblat molt més encertada del que n'esperava, perquè no es tracta precisament de colomins progressistes, sinó d'un secretari de defensa republicà, una secretària d'estat falcona, i un assessor de seguretat nacional que és general dels marines, i amic d'en John McCain. El senador McCain ha estat una de les moltes personalitats que han aplaudit la tria, que pot resultar decebedora per als partidaris més ideologitzats d'Obama. A partir del 20 de gener veurem quina política segueix el nou equip, però hores d'ara les expectatives són prometedores, i tot apunta que els EUA no abandonaran l'Iraq fins que el nou estat no estigui més consolidat. És molt aviat encara, però podem especular sobre una complementarietat entre la presidència d'Obama i la de Bush. Aquest últim haurà estat qui hagi fet la feina bruta d'envair...

Hi ha un corrent historiogràfic que es dedica sistemàticament a posar al descobert els "mites" del nacionalisme i molt específicament del nacionalisme català. El dimarts vaig assistir a un seminari amb un dels representants més bel·ligerants d'aquest corrent, en Joan Lluís Marfany, professor, ja jubilat, de la Universitat de Liverpool. És un personatge que contraposa les seves troballes a les idees d'uns catalanistes i d'uns nacionalistes arquetípics i caricaturescos. La veritat és que amb bona part de la seva visió de la història de la llengua i del concepte de nació hi puc estar d'acord, si bé no al 100%, i en canvi difereixo radicalment de la valoració política que en fa. En Marfany reconeix obertament, i fins i tot sembla que li sap greu, que el català és una de les poques llengües europees que existeix com a tal com a mínim des del segle XIV, quan apareixen els primers testimonis escrits que evidencien la consciència lingüística dels seus parlants, i de l...

Enguany es commemora el 75è aniversari de l'Holodomor, la gran fam que va assolar Ucraïna i altres territoris de la Unió Soviètica entre 1932 i 1933. És una fam amb una gran  significació política, perquè va ser causada per les decisions del règim d'Stalin. La col·lectivització salvatge del camp, que obligava els pagesos a abandonar les seves explotacions per integrar-se en granges col·lectives, fortament contestada, va ser una de les causes, juntament amb factors climàtics, d'una davallada de les collites, tràgicament agreujada per la requisició sistemàtica de gra practicada pel règim, que va deixar la població rural sense els aliments necessaris per sobreviure. La mort i la desesperació es van apoderar del món rural, els pagesos, devastats per la gana, feien ús de tots els recursos a l'abast, totes les plantes i els animals van esdevenir comestibles, i com en tota fam, la condició humana es va expressar en els seus extrems de degradació, fins al límit del canibalisme,...

Llegeixo, desordenament, el blog que transcriu el "Quadern Gris" de Josep Pla. Hi trobo la descripció cal.lidoscòpica del món d'ahir, de l'abans, que dirien els meus pares. Perquè, tot i néixer força anys després de 1918, el món de la seva infantesa, el dels anys 40 a un poble de l'Alt Penedès i a un poble del Baix Llobregat, no difereix gaire de la realitat que reconstrueix Pla. Una època de límits temporals imprecisos, que va iniciar la seva decadència definitiva vers als anys 60 del segle passat, i l'inici de la qual potser es pot situar al començament de la Revolució Industrial al nostre país, perquè el món que Pla retrata no és estrictament rural i mariner, també hi actuen burgesos i fabricants. Un retrat que, malgrat les sotragades de les guerres, és vàlid per a una època de prop, o més, de 150 anys, i que enfonsa les seves arrels en el passat ancestral, sense solució de continuïtat. Després els canvis tecnològics i econòmics, i els moviments demogrà...