AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Hi ha un corrent important de l'independentisme català que es proclama no nacionalista, que ve a dir que l'única raó per assolir la independència és que això ens permetrà viure millor i pagar-nos un estat del benestar de primera categoria. Però aquest enfocament parteix d'una feblesa evident, si desvinculem la independència de la idea de nació, si assolir un estat propi tan sols té com a finalitat gaudir de millor qualitat de vida, si tot respon a un afany merament materialista, per què aquest hipotètic nou estat hauria d'establir-se dins els límits de la Catalunya històrica? Per què, si només es tracta del vil metall, no es delimiten uns àmbits geogràfics que ens assegurin el màxim d'ingressos i les mínimes despeses? Des d'aquests paràmetres algú podria plantejar-se una República de Vallvidrera, un nou estat que aplegués Sant Cugat del Vallès, Sarrià, Sant Gervasi i la mateixa Vallvidrera, el que seria segurament un dels països amb una renda per càpita més e...

Fa un any Europa vibrava amb la que s'ha conegut com a Primavera àrab, la revolta de les masses d'alguns països del Magreb i del Pròxim Orient contra els règims dictatorials que els oprimien . Un corrent que ha fet caure dictadors, ha provocat una guerra civil a Líbia i, per la implacable voluntat  del dictador, ha tenyit de sang Síria. Va ser un fenomen sorprenent i inesperat, molt celebrat a Occident, si be alguns comentaristes ja van començar a advertir que la forca que impulsava les protestes no tenia gran cosa a veure amb els anhels del poble per una democràcia liberal d'acord amb el model euroamericà, sinó que més aviat s'obria la porta perquè l'islamisme polític, llargament reprimit per les dictadures, assolís cotes de poder que li permetessin imposar una nova agenda obscurantista amb el suport, potser, d'una majoria de la població. Un any després els balanç encara es incert, si bé hi ha dos fets incontrovertibles: l'avenç innegable de la democràci...

La socialdemocràcia europea està en crisi, no tan sols perquè a la major part de països es troben a l'oposició, sinó sobretot perquè no tenen un model polític i socioeconòmic alternatiu al centredreta hegemònic. Bé, alguns socialistes sí que gosen verbalitzar presumptes alternatives, però qualsevol que s'hi fixi sap que o són irrellevants o són receptes per al desastre. En el cas català la crisi socialista es veu accentuada per un fenomen que fa temps que m'intriga, l'entronització de personatges que si per alguna cosa destaquen és per la seva mediocritat. José Montilla és la màxima expressió d'aquest fenomen, però n'hi ha tota una colla, tant de la vella guàrdia com de les noves fornades, que han arribat molt lluny sense tenir, aparentment, cap qualitat que ho expliqui. Dit això, sempre he pensat que encara que no se'ls noti, alguna excepcionalitat han de tenir, perquè altrament no haurien pujat tant. Segur que rere la façana grisa d'en Montilla s...

Ha mort Manuel Fraga i se li ha tornat a retreure la seva destacada trajectòria dins el règim franquista, així com algunes de les seves declaracions més radicals, com aquella que jo mateix vaig reproduir en algun altre post, en què enumerava les vegades que Espanya ha vençut Catalunya i anunciava la seva disposició a agafar ell mateix el mosquet per tornar-ho a fer si era necessari. En Fraga teníem un enemic que venia de cara, que tot i participar en la redacció de la constitució espanyola de 1978 es va oposar a incloure-hi el Títol vuitè, el que estableix el sistema autonòmic, mai no va renegar dels franquisme, va liderar el centredreta espanyolista i tenia la unitat d'Espanya entre les seves obsessions. Tot això és cert, però no es pot negar que es tracta d'un d'aquells personatges "larger than life", amb unes enormes capacitats intel·lectuals i de treball, que de la mateixa manera que fou un eficaç servidor de la dictadura també va ser un dels promotors, amb...

  XI.- Si jo fos marxant a Prades Si jo fos marxant a Prades —A les boires de tardor— Per guardar-vos de glaçades Us donaria flassades I caperons de castor. I, per guarnir la pallissa, Les figures de terrissa On vós vestiu de Pastor. O pagès, amb deu vessanes I mas propi a l'Aleixar, Amb pous gelius i fontanes, Tindríeu les avellanes Que amb Vós voldria ensacar; I, per cremar a la brasera, La llenya que cap a l'era Amb feixos de mal comptar. Si fos l'hortolà que ensella I em mira si vinc del dalt, On la Verge té capella, I em pregunta amb meravella: —Què escrius al fosc de l'hostal? Amb sarris de nous i figues Saltaria rec i artigues, I esperaria el Senyal. O el pescador en mar coberta Que surt tard, com és costum, Ull clarós i xarxa oberta Quan bolla la mata oferta, I mira el vent on duu el fum, Us portaria, d'albada, Llobina, verat i orada Frescosos de barca i llum. Si fos pilot de passatge, I vencés el Temps i els ve...

Les convulsions econòmiques que viu el continent han situat la Unió Europea davant una cruïlla on  havia d'optar entre reforçar la seva unitat o bé procedir a una demolició controlada de l'edifici comunitari per tornar progressivament a les velles divisions estatals, amb les corresponents atribucions de moneda, fronteres i qui sap si fins i tot aranzels. La temptació de tornar a les seguretats aparents de l'estat-nació existeix: per als països mes rics per allò de deixar de subsidiar el malbaratament dels països menys desenvolupats i fer la seva sense arrossegar cap llast, per als més pobres pel desig d'alliberar-se del jou que ara els imposa la disciplina prussiana i la il·lusió de guanyar competitivitat mitjançant la devaluació de la moneda. Són temptacions mal fonamentades, però existeixen,  tan sols cal fixar-se en com el populisme polític (per exemple Marine Le Pen a França) juga la carta euroescèptica per guanyar vots. En canvi  és curiós que a Espanya, on la i...

A València no hi ha turistes, o n'hi ha ben pocs, i això que hi van construir una espectacular i inútil "Ciutat de les Arts i de les Ciències", que hi han muntat un circuit de Fórmula 1 i s'hi celebra l'America's Cup.  Es van gastar els diners de l'època de vaques grasses per convertir la ciutat en una mena de parc temàtic sense tema i, com a Terra Mítica, no hi va ningú o molts menys dels que s'esperaven. Perquè, a qui li interessa una ciutat provinciana que quan es posa estupenda tan sols deixa més en evidència el seu provincianisme?. Les ciutats provincianes accepten voluntàriament la seva subordinació a una capital i renuncien a fer cap aportació original al món. Assumeixen que hi ha una jerarquia de ciutats que les condemna a un paper secundari. Aquestes ciutats ja donen per fet que les coses importants les fan uns altres i es complauen en un localisme de baixa volada,  sempre disposades a acotar el cap davant d'allò que ve de la capital. I...

Hi ha qui ha pretès que la "Primavera àrab", amb les seves demandes populars de democràcia i llibertat, enterraria definitivament la teoria del "xoc de Civilitzacions", elaborada per l'eminent politòleg Samuel P. Huntington per explicar les tendències que mourien el món després de la guerra freda. Sense anar més lluny, diumenge mateix "La Vanguardia" ens oferia una entrevista amb l'economista André Azoulay, jueu marroquí assessor del rei Mohamed VI, que s'afegia a la tesi segons la qual els canvis al nord d'Àfrica comporten el final d'aquella teoria. Paradoxalment l'entrevista comparteix pàgina amb la notícia de la victòria islamista al Marroc, on el Partit de la Justícia i el Desenvolupament ha estat la força més votada, com ho va ser no fa gaire el també islamista Ennahda a Tunísia i com ho serà la candidatura liderada pels Germans Musulmans a Egipte. La teoria del xoc de civilitzacions planteja la substitució del conflicte...

Tot just quinze dies enrere la victòria de CiU semblava poc previsible, tant pel que reflectien les enquestes com pel rebombori que s'havia creat a l'entorn de les famoses "retallades". Al final però, no s'ha produït el "sorpasso" del PP sobre CiU que diferents creadors d'opinió pública anunciaven, el PSC-PSOE ha fet un resultat per sota del que tothom s'esperava, i "last but not least", CiU ha estat la força més votada, sobrepassant el milió de vots, i ha obtingut un nombre d'escons que ni els més optimistes no s'imaginaven. La desfeta del PSC ha estat espectacular, sobretot en comparació als resultats de fa quatre anys, però al mateix temps no deixa de ser significatiu que, en el seu moment de màxim descrèdit, segueixen sent els més votats a la circumscripció de Barcelona gràcies a la seva primacia al cinturó metropolità, a prova de bombes. Hi han cedit molt de terreny, però segueixen resistint, fins i tot a una ciutat co...

   Cartell electoral dels neofeixistes italians. Anys 70. Un fantasma recorre  Europa i part de l'estranger: una difusa nostàlgia de les certeses del vell estat-nació, aquell estructura política que va arribar a la seva màxima expressió durant la segona meitat del segle passat, i que ha demostrat tenir una capacitat insuperable per crear marcs de referència. Des de l'esquerra sovint s'identifica la UE com un cavall de Troia per retallar "drets socials" i imposar la lògica del mercat trencant la protecció oferta pels estats. Des de la dreta es denuncia la pèrdua de sobirania en mans de la UE, la desaparació d'atributs estatals que tenien la categoria de símbol nacional,  com ara la moneda, i del control de les fronteres, esdevingudes ara, segons aquesta perspectiva, coladors d'immigrants il·legals. La crisi es vincula a la globalització i als mítics "mercats" que actuen com a dictadors de les directrius econòmiques, i a Europa e...

Índex de fertilitat per estats L'amenaça del canvi climàtic és plena d'incerteses, pel que fa a les seves causes, als seus efectes i a la seva mateixa realitat. Tot i així existeix un esforç global per combatre'l, del tot insuficient diran els que hi entenen, però tanmateix alguna cosa s'hi fa. En canvi hi ha una amenaça molt més concreta, previsible i real, que en part ja es manifesta: la superpoblació humana del planeta. Ja hem arribat al 7000 milions d'habitants, una xifra que l'ONU havia previst per al 2013, i seguim pujant, preveient que en serem 9.300 milions l'any 2050. Mai no hi havia hagut tants humans amb un nivell de vida digne, però tampoc no n'hi havia hagut mai tants vivint en la misèria, i més que n'hi haurà si es manté aquest ritme de creixement. Ara i aquí les societats humanes són incapaces de generar els recursos necessaris perquè la major dels homes visquin en condicions de dignitat i tinguin oportunitats per realitzar les se...

L'any 1812 Napoleó va annexionar Catalunya a l'Imperi Francès L'Enric Juliana no en té prou negant la possibilitat de la independència catalana, com he comentat en el post anterior. El periodista afirma que, en el cas hipotètic que existís un estat català, aquest estaria condemnat, per imperatiu geopolític, a esdevenir un protectorat de la República Francesa. No sé si per a en Juliana aquest és l'argument definitiu perquè abandonem tota il·lusió sobiranista, però per valorar-ne els pros i els contres caldria que aprofundís més en la idea. Tenint en compte la submissió quasi colonial de Catalunya a Espanya, l'amenaça d'esdevenir un protectorat francès no fa gaire feredat. D'acord amb el Dret Internacional un protectorat és un territori autònom protegit  diplomàticament i militarment per un altre estat més fort. A canvi, el protectorat  ha d'acceptar obligacions específiques envers el seu protector, si bé manté un nivell de sobirania sufici...

Les cròniques que l'Enric Juliana escriu sobre el Madrid polític sovint podrien entendre's com una invitació a l'independentisme, però ell mateix ja s'ocupa d'evitar tota deriva separatista afirmant la impossibilitat de la independència en el context europeu actual. Segons el cronista, en una època de crisi com la que vivim, l'última cosa que podrien acceptar els dirigents dels estats de la UE és un procés secessionista i la creació d'un estat català. D'entrada li hem de donar la raó, no per la crisi, sinó perquè la comunitat internacional té aversió a tot el que suposi alteració de les fronteres estatals. Hi podem pujar de peus, si declarem la independència cap estat no aplaudirà la decisió. Tanmateix, que la idea no tingui simpatitzants no vol dir que sigui impossible portar-la a terme. Al món, i a Europa mateix, segueixen creant-se nous estats que acaben obtenint el reconeixement internacional, ja sigui perquè són fets consumats ineludibles, ja s...

Que un "pare de la Constitució", tot fent broma,  deixi al descobert la farsa de l'Espanya constitucional no té preu. Potser mai ningú, amb tan poques paraules, no havia explicat tan clarament què és Espanya.  Espanya és això, l'expansió del Regne de Castella, que al S. XVII va renunciar a mantenir Portugal sota el seu jou i va concentrar les forces per derrotar la revolta dels catalans, un poble sotmès al qual cal bombardejar cada cinquanta anys per mantenir-lo a ratlla, un mètode que, pel que sembla, avui ja no és necessari. Don Gregorio diu que feia broma, però va dir veritats com cases de pagès. En primer lloc va reconèixer que tan nació és Catalunya com Portugal, ergo, si Portugal és un estat europeu, per què no podria ser-ho Catalunya?. En segon lloc, va deixar clar que l'estatus polític actual de Catalunya és fruit de successives derrotes militars, que podem identificar amb la de la Guerra dels Segadors, la de la Guerra de Successió i la de la Guerra Civil ...

Des del 15 d'octubre la nostra bandera oneja al castell de Montjuïc. Aquest fet té  gran valor simbòlic, perquè commemora  l'afusellament del president Companys i de molts altres catalans en aquell indret, perquè restableix la bandera allà on la va fer col·locar el mateix Companys,  perquè després de segles d'ignomínia dóna testimoni de la recuperació del castell per la ciutat i pel país,  perquè finalment les quatre barres seran ben visibles en un dels punts de referència de la capital, etc, etc. A més resulta molt destacable que l'Ajuntament de Barcelona hagi fet seva la iniciativa de la Comissió de la Dignitat, deixant enrere la desvinculació amb la catalanitat practicada sovint pels anteriors governs barcelonins. Només cal recordar que la restitució de les quatre columnes davant del Palau Nacional va ser possible gràcies al fet que  l'alcalde Hereu governava en minoria,  en cap moment no va ser  una iniciativa que...

Avui fa setanta-cinc anys que a la Universitat de Salamanca es va produir el famós enfrontament entre Miguel de Unamuno y el general Millán-Astray,  en el marc d'un acte de celebració del "Día de la Raza", pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil i en plena "zona nacional". La polèmica va anar precedida de l'encès discurs d'un tal Francisco Maldonado, en què aquest va proclamar que Catalunya i el País Basc són " cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos" , unes frases que van ser aclamades per algú del públic amb el crit de "Viva la Muerte",  i secundades per Millán-Astray com a mestre de cerimònies improvisat, que va cridar  tres cops "España"! ,  seguit pel públic amb el crit d"Una"!, la primera vegada, "Grande"!, la segona vegada, i ...

En Joan de Sagarra denuncia, dia sí, dia també, que fa cinquanta anys de la mort del seu pare i no se n'ha programat cap homenatge important i, encara pitjor, no se'n representa cap obra als teatres de Barcelona, singularment al Nacional, que fóra el més adient per commemorar l'efemèride.  I té raó, en Josep Maria de Sagarra ha estat massa important per a la nostra cultura com perquè ara ens puguem permetre el luxe de passar de puntetes sobre la seva memòria.  La seva producció va ser ingent i alguns títols, especialment la seva prosa, es consideren cimeres de la literatura catalana.  Però més enllà de la qualitat literària de cadascuna de les seves obres, no es pot oblidar que si avui podem parlar d'un moment relativament dolç per a la nostra cultura també és gràcies a personatges com en Sagarra, que amb la seva capacitat per produir una obra popular i digna va fer possible una tímida continuïtat de la cultura catalana durant les èpoques més fosques del franquisme....

El divendres vaig veure que a l'FNAC, un establiment que no destaca per la seva sensibilitat envers la cultura catalana, han posat un cartellet  que es demana :"Estem davant d'una nova Renaixença?",  a l'expositor on es barregen les obres més recents de la nostra literatura, amb protagonisme destacat del "Jo confesso" d'en Jaume Cabré, i clàssics de tota la vida, des de Porcel fins a Joanot Martorell, passant per mossèn CintoVerdaguer.  Deixant de banda el discutible criteri amb què s'ha fet l'eclèctica tria, els responsables de l'FNAC han copsat que ens trobem en un moment relativament dolç, no tan sols en el camp literari, sinó per al conjunt de la cultura catalana, en termes de quantitat, de qualitat i, sobretot, de recepció per part del públic.  La llengua i la cultura catalanes han guanyat posicions respectables en àmbits com ara internet, la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre, la música popular i fins i tot el cinema....

A data d'avui no em consta que a cap gran ciutat europea, llevat de Madrid, s'accepti la tortura i mort d'un animal com a espectacle. França ha protegit les curses de braus als territoris on estan implantades des del S. XIX, inclosa la Catalunya Nord, però òbviament, si demano una llicència per obrir una plaça de toros a París me la denegaran. És lògic que a Catalunya, on la majoria de la població és indiferent o rebutja l'espectacle taurí, s'hagi prohibit aquesta pràctica que, analitzada objectivament i sigui quina sigui la nostra sensibilitat animalista, és d'una crueltat absoluta.  A banda de les minories que formen  els aficionats taurins, entre els quals s'hi compten personatges amb forta presència mediàtica, i els militants animalistes, que també disposen de portaveus destacats, no ha existit a Catalunya un debat especialment encès sobre la qüestió. El rebombori i el soroll vénen del Madrid polític i mediàtic, sobretot el vin...

La història mai no és el que sembla, sobretot quan es pretenen projectar cap al passat els neguits polítics del present, amb la idea de trobar-hi antecedents legitimadors del que avui defensem, la ratificació de la nostra visió del món i herois al servei dels nostres ideals. Potser per això alguns se senten més còmodes amb la Memòria Història que no pas amb la Història, perquè, com és prou conegut, la memòria és selectiva i és molt més fàcil oferir una imatge adequada als nostres interessos a partir de la tria dels testimonis que millor s'hi ajusten, que no pas enfrontar-se a la Història que, per ser mereixedora d'aquest nom, ha de presentar-nos el relat del passat en el seu conjunt i en el seu context, sense concessions a un relat. Quan l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana han intentat jugar la carta del record de la repressió franquista han acabat trepitjant la mina moral que són els assassinats comesos a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil, de...