AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Les darreres eleccions europees van estar marcades, com sempre, per la indiferència de la majoria de la població del continent. A banda de la victòria de l'abstenció la dada més rellevant va ser l'ascens dels partits populistes euroescèptics o directament eurofòbics, un club al qual no tan sols pertanyen forces de dreta i ultradreta, sinó també part de l'esquerra. Un dels fracassos d'Europa ha estat la incapacitat de generar un autèntic patriotisme europeu. Les causes són diverses. La primera de totes és que ara mateix no existeix un "poble europeu", no s'ha creat una comunitat humana de la qual tots els europeus se'n sentin membres, principalment perquè no hi ha llocs de trobada, no hi ha una cultura compartida, i el que avui és més determinant, no hi ha un espai comunicacional europeu. Els fundadors d'Europa van decidir construir-la mitjançant la integració econòmica, els avenços en aquest camp són innegables, però hi ha un abisme entre el nivel...

Sempre m'ha sorprès l'escassa participació i l'espanyolització de les eleccions europees a Catalunya. Baixa participació, fa cinc anys anys inferior al 40%, i espanyolització, perquè els partits d'obediència espanyola són els que hi obtenen millors resultats, fins al punt que l'any 2004 CiU va quedar per darrera de PSC i PP. És a dir, molts dels que van a votar ho fan en clau de política estatal, ni catalana ni europea. En canvi, malgrat que CiU sempre ha tingut un discurs potent en matèria europea i que els seus votants es compten entre els més europeistes del país, els seus resultats han estat discrets o dolents en aquesta contesa, com si molts d'aquests votants assumissin, erròniament, que la capacitat d'acció d'un o dos eurodiputats no justifica l'esforç de desplaçar-se fins al col·legi electoral per emetre el vot.  Les d'enguany, però, són unes eleccions que es plantegen en un context completament diferent, en ple procés sobiranista, a ...

Des que es va iniciar el procés sobiranista, després de l'Onze de Setembre de 2012,  hem estat testimonis del desplegament "argumental" dels defensors de l'statu quo, que si per alguna cosa destaca és justament per la manca d'arguments racionals. Hores d'ara no hi ha hagut debat sobre els pros i contres de la independència per simple incompareixença de l'adversari. Els unionistes, per dir-ho finament, no han volgut baixar a l'arena del debat democràtic, s'han instal·lat en el menyspreu, l'exabrupte, l'insult i l'amenaça. Ningú no té el valor de defensar el manteniment de Catalunya dins d'Espanya aportant arguments, dades i valoracions que ens expliquin per què serà millor per als catalans romandre sota el control polític de Madrid. El que ens presenten com a argument, l'expulsió de Catalunya de la UE i l'exclusió de la comunitat internacional, no és més que una amenaça. Ens anuncien que si ens n'anem ens faran la vida i...

El que ha passat a Crimea és molt gros. Un estat sobirà, Ucraïna, ha estat envaït per un país veí, Rússia, que se n'ha annexionat, de facto, un territori  de 27.000 km2 i 2,4 milions d'habitants. En aquest context la celebració d'un referèndum té un valor poc més que anecdòtic. Podem creure que una majoria dels habitants de la península de Crimea, pel seu origen rus, s'estimaven més formar part de Rússia que no pas de Ucraïna, però abans de la invasió aquesta preferència no havia significat un desafiament real per a l'estat ucraïnès. El pretès paral·lelisme amb els casos català i escocès és ridícul, no existeix una nació crimeana que hagi exercit el dret a l'autodeterminació. Crimea és un territori colonitzat per Rússia on els russos tan sols van esdevenir-hi majoria a partir de la segona meitat del segle XX, per l'efecte combinat de la neteja ètnica aplicada contra l'anterior grup més nombrós, els tàrtars, enviats a l'Àsia central per Stalin, i les...

Les festes de Nadal són un bon moment per recuperar antics èxits de Morrissey, com ara "Everyday is like Sunday", una cançó evocadora d'un avorriment profund i sense esperança, que ens situa en una ciutat costanera, "in the seaside town...that they forgot to bomb" , que òbviament no és Barcelona. Si d'alguna cosa no s'han oblidat al llarg de la història és de bombardejar la capital catalana. No se'n va oblidar Espartero, l'any 1842, per reprimir la sublevació dels barcelonins contra els tractats que amenaçaven la indústria catalana, no se'n va oblidar el general Prim quan un any després va esclafar la revolta coneguda amb el nom de la Jamància, i tampoc no se'n van oblidar els feixistes italians aliats de Franco que durant la Guerra Civil van castigar la ciutat una vegada i una altra. Barcelona, però, va resistir amb dignitat i coratge, i fins i tot Winston Churchill en va agafar l'exemple:  "I believe our countrymen will sho...

És difícil afegir gran cosa més a tot el que s'ha dit des de dijous sobre la feliç troballa d'una pregunta de consens i la fixació d'una data per a la consulta. Sempre he estat convençut que es trobaria una solució satisfactòria abans de cap d'any, però no m'havia imaginat que la solució pogués passar per la formulació de dues preguntes. La meva primera impressió va ser de perplexitat, però pocs minuts després ja m'havia convençut que es tracta d'una proposta òptima. No negarem que la cosa té un punt de perillosa complexitat, és a dir, més d'un ciutadà partidari de la independència, davant de les opcions plantejades a la papereta de vot, podria acabar votant una cosa que no s'ajusta exactament a la seva voluntat. Algú podria pensar que responent positivament a la primera pregunta i deixant en blanc la segona ja ha fet el pas necessari. Algú altre es podria confondre i deixar en blanc la primera i respondre sí a la segona, i fins i tot, algú encara m...

Avui no se'n parla gaire, però pocs llibres com "Kaputt", de Curzio Malaparte, concentren un contingut tan ric i ple de significat, tant per a l'amant de la literatura com per al que s'interessa per la història. És difícil de definir, un relat en primera persona de les experiències de l'autor, periodista i escriptor de  prestigi,   per diferents escenaris d'Europa en plena Segona Guerra Mundial, amb la particularitat que, com a feixista italià, encara que heterodox, tenia accés als mandataris i als exèrcits de les forces de l'Eix i dels seus aliats. El llibre es va publicar després de la guerra, quan Malaparte, oportunament, ja havia renegat del feixisme, i l'obra posa en  evidència  els crims d'aquesta ideologia i la crueltat de la guerra a partir de la narració dels fets, sense adjectivacions redundants. És un viatge a l'infern amb diàlegs amb el diable, narrat per una ploma poderosíssima, capaç com poques d'elaborar una autèntica pr...

La personalitat de Margaret Thatcher és tan poderosa que continua aixecant passions fins i tot vint-i-tres anys després que els seus companys de partit la fessin plegar del govern. Les reaccions que va despertar la seva mort no les va provocar el traspàs de cap dels primers ministres britànics que l'havien precedida, deixant de banda el cas del mític Winston Churchill. Hi ha un relat establert segons el qual el tàndem Reagan-Thatcher va marcar l'inici d'un nou període històric marcat per l'aplicació d'un programa neoliberal, que tindria com a elements més destacats la liberalització dels mercats,  la privatització de les empreses i dels serveis públics, una actitud més assertiva en matèria de seguretat i defensa i un retorn a valors conservadors com a reacció als canvis socials del 68. Aquest relat és acceptat tant pels partidaris com pels detractors d'aquest nou rumb, si bé amb grans diferències pel que fa a la seva valoració i a la  mateixa terminologia emp...

En Timothy Treadwell  era un amant de la natura que passava els estius en terra d'óssos, al Parc Nacional de Katmai (Alaska), fins que un d'aquests animals se'l va cruspir, a ell i a la seva nòvia. El naturalista va enregistrar multitud d'hores de vídeo amb les imatges dels seus contactes amb les bèsties del bosc.  Amb aquest material, que es va recuperar després de la mort, el prestigiós director alemany Werner Herzog va edificar un documental d'impacte, "The Grizzly man". El film té una  morbositat que deixa empremta en els qui el veuen.  És una mica com aquella pel·lícula dels setanta, "Holocausto Caníbal" , un documental apòcrif sobre un equip de televisió que conviu amb una tribu de caníbals fins que aquests, fent honor a la seva tradició, els maten i els devoren. Molts van anar a veure l'" Holocausto " convençuts que era un document real, i potser n'hi ha que encara ho creuen, però era una ficció molt efectista. El cas d...

Que el PSC s'hagi despenjat del dret a decidir no hauria de sorprendre a ningú. El que ha estat sorprenent és que hi hagi estat flirtejant fins ara, i el que és altament positiu és que els millors quadres que ha tingut al llarg de la seva història sí que s'estan pronunciant a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Al PSC se li retreu que amb els acords del seu darrer Consell Nacional s'ha apartat d'un trajectòria catalanista que suposadament hauria seguit fins ara. Però sense negar que el PSC ha prestat innegables serveis a la nació, ha estat també, entre altres coses i en unes èpoques de forma més marcada que d'altres, el gran partit espanyol de Catalunya.  A vegades sembla que oblidem que durant molts anys, gairebé dues dècades, l'autèntic líder del PSC no va ser Joan Reventós ni Raimon Obiols ni Pasqual Maragall, sinó Felipe González. Narcís Serra va deixar l'alcaldia de Barcelona per esdevenir Ministre de Defensa del govern que, a més de ...

"Rubbish" és una d'aquelles paraules que fan gran la llengua anglesa. És eufònica, taxativa i flegmàtica. És difícil fer-ne una traducció precisa: brossa, escombraria, porqueria, a vegades bestiesa. El castellà ens n'ofereix una traducció més contundent: "basura". Un sol mot per descriure la xerrameca absurda i enganyosa de tants, una insuperable definició dels arguments al·legats pel ministre Wert amb la pretensió de justificar la retallada de les beques Erasmus. Hem d'estar agraïts a Dennis Abbot, portaveu d'educació de la Comissió Europea, un gal·lès bregat a la corrosiva premsa anglesa, per saltar-se els convencionalismes diplomàtics i l'argot eurocràtic i dir les coses pel seu nom. A Europa cada dia tenen més apamat el govern espanyol i s'hi miren menys a l'hora de qualificar-lo. És un petit pas, però amb actituds com la d'en Dennis, la UE es fa més propera als ciutadans. Rubbish, una paraula que si formés part del nostre lèxic ...

L'estratega electoral de Bill Clinton per a les presidencials de 1992 repetia als seus col·laboradors una expressió que va fer fortuna: "the Economy, stupid", més coneguda com a "It's the Economy, stupid". La idea que un dels eixos centrals de la campanya per derrotar Bush pare passava per atacar-lo pel flanc econòmic, perquè justament era la màxima preocupació del país en una època de crisi com la que s'hi vivia.  Avui l'economia també és la màxima preocupació del dia a dia dels catalans, però un discurs polític que a Catalunya pretengui centrar-se només en l'economia no té cap ni peus, perquè per fer una política econòmica efectiva cal disposar d'un poder polític que el nostre país no té, una impotència que sobretot es posa de manifest en un període d'escassedat com el present, quan ni tan sols no es pot ocultar la manca de poder amb el repartiment de subvencions i ajudes. La Generalitat i els governs locals poden fer coses, però el se...

Els unionistes (per utilitzar una denominació neutra) tenen greus problemes per trobar arguments sòlids contra l'independentisme. Un dels seus recursos habituals és el que assenyala que el procés està obrint una fractura social com mai no s'havia vist a Catalunya. Es veu que la possibilitat que el nostre país esdevingui independent treu la son a milions de catalans, divideix les famílies i fa impossible la convivència. Res de més fals, Catalunya, com tots els països del món, ha patit múltiples fractures internes, des dels nyerros i cadells fins a les esquerres i les dretes de la guerra civil, passant per les guerres carlines i el pistolerisme dels anys 20.  Feliçment, des de fa algunes dècades, a la major part d'Europa els conflictes es dirimeixen per altres mitjans. Des del retorn de les institucions democràtiques hem viscut instal·lats en la fractura de l'anomenada Catalunya dual, on les institucions governades pels socialistes i els seus aliats s'enfrontaven a l...

Després de l’èxit esclatant de la Via Catalana l’estat espanyol ha activat la campanya pel no a la independència, i ho ha fet traient el  “Cristo gros”, l’amenaça de restar fora de la Unió Europea, entre d’altres motius perquè les enquestes indiquen que la perspectiva d’una Catalunya lliure però fora del marc europeu fa baixar el nombre de partidaris del sí per sota del 50% dels catalans. Joaquín Almunia, el mateix comissari europeu que l’any passat es va negar a vaticinar quina seria la situació d’una hipotètica Catalunya independent respecte a la UE, ara ha afirmat amb rotunditat que el territori català en seria expulsat “ipso facto”. Que això ho digui un comissari espanyol, és a dir, part directament interessada en el conflicte, li nega credibilitat, però les seves paraules van ser ratificades per la portaveu de la Comissió Europea. A partir d’aquí s’ha reiniciat l’atac contra la proposta independentista, tant des de l’espanyolisme més visceral com per part d’aquells qu...

Ara que hi ha un important recuperació de la memòria històrica dels fets de 1714, afavorida pel context polític, per obres com "Victus", per la commemoració del tricentenari i per la conseqüent aparició de tota mena de publicacions, recreacions i instal·lacions, com el tot just inaugurat Centre Cultural del Born, quan se'ns fa evident que els ciutadans de Barcelona i molts altres catalans van plantar cara a les tropes borbòniques fins a la derrota total i fins i tot més enllà, deixant-hi el patrimoni, la salut, la vida o la llibertat, no es pot evitar formular-se algunes preguntes: va valer la pena? hauria estat millor capitular quan la derrota ja es veia inevitable? va ser una decisió encertada continuar la lluita després que l'any 1713 les tropes austriacistes ens deixessin a l'estacada?. Després de la desfeta, de la dura repressió i de la supressió de les institucions catalanes, podem pensar que el sacrifici de tota aquella gent va ser inútil, que la sang vess...

Ha passat molt abans del que em pensava, gràcies a la formidable cadena humana que vam fer aquest dimecres. Ja vaig escriure que per al reconeixement internacional de l'estat català pot ser clau el paper de les nacions que tenen en la seva memòria històrica el record de la seva pròpia lluita per la independència, i per això reprodueixo un fragment d'aquell post "Les joves repúbliques d'Europa" : "dels 28 estats de la Unió Europea, n'hi ha 14 ( Croàcia, Eslovènia, Hongria, Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Malta, Xipre i Irlanda) que no existien abans de 1918, són estats que en la seva majoria (deixant de banda casos com el d'Àustria i en certa mesura Hongria) han sorgit de la voluntat de ser d'uns pobles subjugats al llarg de molts anys que durant el segle XX han assolit o recuperat la seva sobirania, havent superat intents d'assimilació i genocidi cultural, èpoques de repressió i de ne...

Per mi, si algú personifica el canvi de mentalitat que ha viscut bona part de la societat catalana durant els darrers anys és en Carles Viver Pi-Sunyer. Podria posar molts altres exemples de gent d'ordre que han esdevingut independentistes però en Viver té una significació especial. Ell era el degà de la Facultat de Dret de la UPF quan jo vaig començar a estudiar-hi, el primer curs d'aquella universitat, i com a catedràtic de Dret Constitucional va ser un dels professors encarregats d'ensenyar-nos el contingut i les principals conseqüències de la llei fonamental de l'estat espanyol. Les seves posicions eren inequívocament autonomistes, però mai no l'hauria situat en el sobiranisme que avui propugna amb elegància. Com molts altres professors de la seva generació, formats sota el franquisme, la constitució espanyola del 78 representava una gran fita, era la norma que  havia establert la democràcia i un sistema de drets i llibertats a la "Pell de brau" (Em p...

Ara que Croàcia ha entrat a la UE  s'escau assenyalar una dada que fins ara no he vist que es destaqués gaire, però que pot ser transcendental per a nosaltres: dels 28 estats de la Unió Europea, n'hi ha 14 ( Croàcia, Eslovènia, Hongria, Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Malta, Xipre i Irlanda)  que no existien abans de 1918, són estats que en la seva majoria (deixant de banda casos com el d'Àustria i en certa mesura Hongria) han sorgit de la voluntat de ser d'uns pobles subjugats durant molts anys que durant el segle XX han assolit o recuperat la seva sobirania,  havent superat intents d'assimilació i genocidi cultural, èpoques de repressió i de negació de la seva existència, anys d'opressió política i econòmica de diferent intensitat. Una repassada de la història d'aquests països ens descobrirà sovint interessants paral·lelismes amb la història de Catalunya, fenòmens compartits com el renaixement lingü...

En poc temps la centralitat catalanista s'ha desplaçat des de l'autonomisme a l'independentisme. Aquest salt comporta un canvi notable de referents, per a molta gent implica situar-se en un nou marc mental, imaginar-se fora d'Espanya. Cal reconèixer que per a persones que tota la vida han viscut instal·lades en l'anterior paradigma el canvi present, tot i que l'assumeixin amb il·lusió, no és fàcil, requereix una transició. Per això, per facilitar aquesta transició i també per explicar-se portes enfora amb expressions menys connotades, es parla del "dret a decidir" en comptes del tradicional "dret a l'autodeterminació", de l'"estat propi" en comptes de l'"estat sobirà" o directament de la independència, i de la "consulta" en lloc del "referèndum". És defensable afirmar que el nou llenguatge és més acurat que no pas l'anterior, l'autodeterminació s'ha vinculat a les realitats colo...

Demà, 1 de juliol de 2013, la República de Croàcia esdevindrà un nou estat membre de la Unió Europea. Contràriament al que ens volen fer creure els seus il·lusos enterradors, la idea d'Europa segueix tenint un fort atractiu, sobretot per als països que al llarg de la història s'han trobat a la perifèria política, econòmica i cultural del continent. Òbviament el nou soci espera obtenir-ne beneficis econòmics tangibles en forma de transferències directes de diners, però aquest fet per si sol no explica l'esforç que països com Croàcia han portat a terme per adaptar-se a les exigències comunitàries. He estat a Zagreb dues vegades, la primera l'estiu de 2004 i la segona sis anys després, ocasió en què vaig advertir una notable evolució de la ciutat, que havia adquirit un atmosfera centreeuropea e contrastava amb l'energia balcànica de Belgrad, que havia visitat just abans. A Croàcia es creu que la integració europea incrementarà les oportunitats per a la seva ciutadania...