AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Que un "pare de la Constitució", tot fent broma,  deixi al descobert la farsa de l'Espanya constitucional no té preu. Potser mai ningú, amb tan poques paraules, no havia explicat tan clarament què és Espanya.  Espanya és això, l'expansió del Regne de Castella, que al S. XVII va renunciar a mantenir Portugal sota el seu jou i va concentrar les forces per derrotar la revolta dels catalans, un poble sotmès al qual cal bombardejar cada cinquanta anys per mantenir-lo a ratlla, un mètode que, pel que sembla, avui ja no és necessari. Don Gregorio diu que feia broma, però va dir veritats com cases de pagès. En primer lloc va reconèixer que tan nació és Catalunya com Portugal, ergo, si Portugal és un estat europeu, per què no podria ser-ho Catalunya?. En segon lloc, va deixar clar que l'estatus polític actual de Catalunya és fruit de successives derrotes militars, que podem identificar amb la de la Guerra dels Segadors, la de la Guerra de Successió i la de la Guerra Civil ...

Des del 15 d'octubre la nostra bandera oneja al castell de Montjuïc. Aquest fet té  gran valor simbòlic, perquè commemora  l'afusellament del president Companys i de molts altres catalans en aquell indret, perquè restableix la bandera allà on la va fer col·locar el mateix Companys,  perquè després de segles d'ignomínia dóna testimoni de la recuperació del castell per la ciutat i pel país,  perquè finalment les quatre barres seran ben visibles en un dels punts de referència de la capital, etc, etc. A més resulta molt destacable que l'Ajuntament de Barcelona hagi fet seva la iniciativa de la Comissió de la Dignitat, deixant enrere la desvinculació amb la catalanitat practicada sovint pels anteriors governs barcelonins. Només cal recordar que la restitució de les quatre columnes davant del Palau Nacional va ser possible gràcies al fet que  l'alcalde Hereu governava en minoria,  en cap moment no va ser  una iniciativa que...

Avui fa setanta-cinc anys que a la Universitat de Salamanca es va produir el famós enfrontament entre Miguel de Unamuno y el general Millán-Astray,  en el marc d'un acte de celebració del "Día de la Raza", pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil i en plena "zona nacional". La polèmica va anar precedida de l'encès discurs d'un tal Francisco Maldonado, en què aquest va proclamar que Catalunya i el País Basc són " cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos" , unes frases que van ser aclamades per algú del públic amb el crit de "Viva la Muerte",  i secundades per Millán-Astray com a mestre de cerimònies improvisat, que va cridar  tres cops "España"! ,  seguit pel públic amb el crit d"Una"!, la primera vegada, "Grande"!, la segona vegada, i ...

En Joan de Sagarra denuncia, dia sí, dia també, que fa cinquanta anys de la mort del seu pare i no se n'ha programat cap homenatge important i, encara pitjor, no se'n representa cap obra als teatres de Barcelona, singularment al Nacional, que fóra el més adient per commemorar l'efemèride.  I té raó, en Josep Maria de Sagarra ha estat massa important per a la nostra cultura com perquè ara ens puguem permetre el luxe de passar de puntetes sobre la seva memòria.  La seva producció va ser ingent i alguns títols, especialment la seva prosa, es consideren cimeres de la literatura catalana.  Però més enllà de la qualitat literària de cadascuna de les seves obres, no es pot oblidar que si avui podem parlar d'un moment relativament dolç per a la nostra cultura també és gràcies a personatges com en Sagarra, que amb la seva capacitat per produir una obra popular i digna va fer possible una tímida continuïtat de la cultura catalana durant les èpoques més fosques del franquisme....

El divendres vaig veure que a l'FNAC, un establiment que no destaca per la seva sensibilitat envers la cultura catalana, han posat un cartellet  que es demana :"Estem davant d'una nova Renaixença?",  a l'expositor on es barregen les obres més recents de la nostra literatura, amb protagonisme destacat del "Jo confesso" d'en Jaume Cabré, i clàssics de tota la vida, des de Porcel fins a Joanot Martorell, passant per mossèn CintoVerdaguer.  Deixant de banda el discutible criteri amb què s'ha fet l'eclèctica tria, els responsables de l'FNAC han copsat que ens trobem en un moment relativament dolç, no tan sols en el camp literari, sinó per al conjunt de la cultura catalana, en termes de quantitat, de qualitat i, sobretot, de recepció per part del públic.  La llengua i la cultura catalanes han guanyat posicions respectables en àmbits com ara internet, la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre, la música popular i fins i tot el cinema....

A data d'avui no em consta que a cap gran ciutat europea, llevat de Madrid, s'accepti la tortura i mort d'un animal com a espectacle. França ha protegit les curses de braus als territoris on estan implantades des del S. XIX, inclosa la Catalunya Nord, però òbviament, si demano una llicència per obrir una plaça de toros a París me la denegaran. És lògic que a Catalunya, on la majoria de la població és indiferent o rebutja l'espectacle taurí, s'hagi prohibit aquesta pràctica que, analitzada objectivament i sigui quina sigui la nostra sensibilitat animalista, és d'una crueltat absoluta.  A banda de les minories que formen  els aficionats taurins, entre els quals s'hi compten personatges amb forta presència mediàtica, i els militants animalistes, que també disposen de portaveus destacats, no ha existit a Catalunya un debat especialment encès sobre la qüestió. El rebombori i el soroll vénen del Madrid polític i mediàtic, sobretot el vin...

La història mai no és el que sembla, sobretot quan es pretenen projectar cap al passat els neguits polítics del present, amb la idea de trobar-hi antecedents legitimadors del que avui defensem, la ratificació de la nostra visió del món i herois al servei dels nostres ideals. Potser per això alguns se senten més còmodes amb la Memòria Història que no pas amb la Història, perquè, com és prou conegut, la memòria és selectiva i és molt més fàcil oferir una imatge adequada als nostres interessos a partir de la tria dels testimonis que millor s'hi ajusten, que no pas enfrontar-se a la Història que, per ser mereixedora d'aquest nom, ha de presentar-nos el relat del passat en el seu conjunt i en el seu context, sense concessions a un relat. Quan l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana han intentat jugar la carta del record de la repressió franquista han acabat trepitjant la mina moral que són els assassinats comesos a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil, de...

El títol d'aquest post pot semblar poc encertat quan l'SPD alemany acaba de revalidar l'alcaldia-presidència de Berlín, i pocs dies després que l'aliança encapçalada pel Partit Socialdemòcrata danès hagi guanyat les eleccions enfront l'aliança de centredreta, que ha governat Dinamarca durant els darrers deu anys. Però l'èxit que suposa l'accés al poder no pot ocultar que les victòries del centreesquerra s'han assolit malgrat la davallada socialdemòcrata i gràcies a l'ascens d'altres forces, particularment ecologistes a Alemanya i eco-socialistes i social-liberals a Dinamarca. Tot plegat confirma la tendència, comuna a pràcticament tot Europa, que els socialdemòcrates ja no són capaços d'arribar al govern només amb les seves pròpies forces i necessiten, cada vegada més, l'ajuda d'altres aliats.  No és que anys enrere no necessitessin formar coalicions per governar, però la seva  hegemonia a l'espai de centreesquerra era molt superi...

M'he pres la molèstia de repassar la Constitució espanyola vigent, i no hi he trobat per enlloc que el castellà hagi de ser llengua vehicular de l'escola. És llengua oficial, i existeix el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la, però res més.  La "llei suprema" espanyola ni tan sols no exigeix que el castellà s'ensenyi a l'escola, només obliga a conèixe'l,  un requisit que, atesa l'omnipresència d'aquest idioma en la vida social catalana,  es compliria sense necessitat d'incloure'l en el currículum escolar.  De fet, tampoc no hi ha cap mandat constitucional que obligui a saber escriure la llengua de l'antic Regne de Castella. Pel que fa al catàleg de drets i llibertats fonamentals, enlloc no consta la proclamació d'un dret dels pares a triar la llengua vehicular de l'ensenyament, i encara menys el dret dels infants a rebre l'educació en la llengua materna,  una exigència que en una societat com la catalana,  on es par...

"És que no ens entenen!", s'ha dit sovint des del catalanisme. Hi ha tota una línia de pensament que proclama que la clau dels nostres problemes amb Espanya és la manca de comprensió de la realitat catalana i, per tant, la superació del problema passaria per fer pedagogia del que és Catalunya, Fraga enllà. Jo mai no hi he estat d'acord, és veritat que el ciutadà espanyol mitjà té una idea distorsionada del nostre país, fins al punt de creure que parlem català per fotre'ls, però les elits que alimenten campanyes anticatalanes des dels mitjans de comunicació, els que imposen lectures restrictives de l'autonomia i els que obliguen a introduir més i més hores de castellà a l'ensenyament, tenen una idea més clara del que és Catalunya, alguns fins i tot hi han viscut i són d'origen català. El problema és que no els agrada.  No els agrada perquè trenca la idea de nació espanyola homogènia a què no han renunciat mai.  L'estat espanyol mai no ha acceptat ...

Batalla de Montjuïc, per Pandolfo Reschi Els catalans com a poble diferenciat tenim uns mil anys d'història, potser més, segons quin criteri apliquem, però en el discurs públic dominant sembla que la història del país comenci als anys 30 del segle passat, continuï en el període franquista i s'acabi amb la transició democràtica. Més enllà de l'Onze de Setembre, que per altra banda és un fet històric poc conegut per la gran majoria de la població, tenim pocs referents que depassin els darrers vuitanta anys. En el passat s'havia acusat la historiografia catalanista de viure instal·lada en l'Edat Mitjana, l'època de màxima esplendor nacional, però avui fa l'efecte que la història de Catalunya s'inicia amb el president Companys o, amb una mica de sort, amb el president Macià. És el que ens toca més a prop i els esdeveniments d'aquest període són d'una enorme transcendència, sobretot la guerra i les transformacions socials introduïdes durant el fr...

El trasllat del "Memorial Democràtic" al Castell de Montjuïc és tot un encert, segurament no es podia trobar un espai més emblemàtic de la repressió política patida per la gent d'aquest país, i la instal·lació suposa atorgar un ús al castell sota control completament català, a diferència del projectat centre de la pau, on també havia de ficar-hi el nas el govern espanyol. Amb aquesta decisió es fa efectiva, finalment, la recuperació del castell per a la ciutat i per al país. La voluntat de tractar per igual totes les víctimes de la repressió durant la Guerra Civil, explicitada per la vicepresidenta Ortega, és la mateixa que expressa la llei que va crear la institució. Qui està dient una barbaritat no és la vicepresidenta, sinó en Josep Cruanyes, quan dóna a entendre que totes les víctimes de la repressió a la rereguarda republicana eren feixistes. No es tracta de fer revisionisme històric, sinó de fixar-se en els fets i no en les interpretacions interessades que preten...

Vivim temps de neguit, és ben cert, i l'esclat de vandalisme que pateix Anglaterra n'és un exemple suprem. La crisi econòmica, la manca d'expectatives,la marginació, tot contribueix a acumular un combustible que s'encén ràpidament quan salta una guspira, com ara la mort en circumstàncies tèrboles d'un gàngster popular.  Però l'apel·lació a les causes genèriques no ofereix solucions i acaba per cobrir sota una capa d'immunitat les responsabilitats de tots i cadascun dels delinqüents que intervenen en els aldarulls. Ja coneixem els discursos que culpen les "retallades socials", la desigualtat, la discriminació, el "neoliberalisme" i els "mercats", de tot allò de dolent que passa al nostre entorn, en una reedició d'aquella pràctica tan suada que consisteix en responsabilitzar  la societat  i no el delinqüent dels delictes comesos, una pràctica que es tradueix a vegades en l'atorgament d'un valor quasi polític a unes ac...

S'han fet públiques les dades d' un estudi sobre els usos lingüístics a Andorra que confirma allò que afirmava, abans d'ahir, el sociolingüista Albert Fabà en un article a l'ARA: a Andorra, a Catalunya i a les Illes, hi ha un nombre significatiu de pares que tenen com a llengua materna la castellana que han optat per parlar en català als seus fills. Aquest fet demostra una important capacitat expansiva del català, malgrat una demografia molt adversa, i Andorra és un dels indrets on aquest fenomen es detecta amb més força. L'efecte més evident d'aquesta tendència es veu en el fet que, si bé menys d'un 30% dels residents al país dels Pirineus tenen el català com a llengua materna, un 47% dels pares s'adrecen els fills en català i, fins i tot, en termes generals,  l'estudi arriba a afirmar que el català és la llengua més emprada, amb un 42% dels usos per sobre d'un 40,5% per al castellà, una dada que significa un capgirament de la situació de 2005, ...

Em sap greu dir-ho, perquè suposo que això posa al descobert el tipus de persona que sóc,  però ara mateix,  em preocupa molt més el futur de la llengua catalana que no pas el canvi climàtic, si bé, qui sap?, fins i tot podrien arribar a estar relacionats. Normalment les estadístiques sobre l'evolució de l'ús de la llengua fan feredat, però ahir, per primera vegada en molt de temps, vaig llegir un article   a l'ARA que transmet un bri d'esperança. Segons l'Albert Fabà, sociolingüista, si tenim en compte que la fi d'una llengua la determina la decisió dels pares de deixar de parlar-la als seus fills, veiem que en el cas del català, almenys a Andorra, a Catalunya i a les Illes, aquest fet no tan sols no es produeix sinó que hi ha un nombre significatiu de pares que tenen una altra llengua materna però que opten pel català per parlar amb els seus fills. Diu Fabà que "A Andorra la capacitat d'atracció del català és força intensa, tot i que partim d'...

Escolto, un dia d'aquesta setmana, el programa d'en Xavier Grasset en versió estiuenca, hi parlen dels valors i la diversitat. Em sorprèn que, a aquestes alçades, quan l'impacte de la immigració és ben conegut arreu d'Europa Occidental, se'n parli amb tanta lleugeresa, com un repte que tan sols demana capacitat d'acceptar la diversitat i poca cosa més. Com si el gran desafiament no fos la integració dels nouvinguts sinó la seva acceptació pels autòctons. Tot i el xoc brutal que, per a una societat  com la catalana, suposa el fet de rebre en deu anys més d'un milió de nous residents, pertanyents a cultures alienes, fins avui no hi ha hagut reaccions adverses rellevants, més enllà de casos concrets i molt delimitats. El partit de l'Anglada té uns resultats molt inferiors als de la dreta populista a la major part d'Europa, i el cas de Badalona, en el fons, respon més a la magnificació de problemes de convivència, tanmateix reals i preocupants, que no p...

Ja fa més d'una setmana de la bomba d'Oslo i de la massacre d'Utoya, i disposem de més informació sobre l'assassí,  Anders Behring Breivik, i sobre les seves motivacions, principalment l'oposició a la immigració musulmana, de la qual en responsabilitza el partit governant a Noruega, el Laborista. Per aquesta raó va atacar-ne les joventuts  aprofitant la seva acampada de cada estiu, amb la idea d'iniciar així una mena de guerra contra els multiculturalistes que, un cop guanyada, hauria de facilitar l'expulsió dels musulmans d'Europa. Aquest relat, que alguns ja insinuaven poques hores després dels atacs, d'entrada em va semblar massa inversemblant i rebuscat , però és el que, hores d'ara, ens permet explicar el capteniment  de l'assassí. Tot i així no és acurat descriure aquells esdeveniments com un cas de terrorisme d'extrema dreta, almenys si no s'acredita la implicació directa d'altres personatges que comparteixin les obsessi...

Coincidint amb el discurs de Robert Gates, crític amb la manca d’inversió i d’implicació europea en les operacions de l’OTAN, s’ha presentat al Parlament Europeu un informe que analitza l’impacte de la crisi financera sobre la defensa europea i planteja una estratègia per al sector de la defensa de la UE en temps d’austeritat, basada en desplegar fórmules de cooperació entre els estats i en desenvolupar el potencial de la Política Comuna de Seguretat i Defensa establerta pel Tractat de Lisboa. Robert Gates va aprofitar el seu darrer discurs a Brussel·les com a Secretari de Defensa dels EUA, per retreure als aliats europeus les retallades en despesa militar i advertir-los que Washington s’està cansant d’assumir la càrrega de les missions de combat mentre altres membres de l’OTAN eludeixen els riscos i els costos que els pertoquen. Per a Gates les limitacions i reserves dels estats europeus han estat una dificultat afegida per a la missió de l’OTAN a l’Afganistan, i a Líbia els EUA han...

Dues de les darreres columnes d'en Josep Maria Ruiz Simon publicades a "La Vanguardia" han estat dedicades a explicar-nos qui són els filisteus, no els enemics del poble d'Israel de qui ens parla la Bíblia,  la nació del gegant Goliat i de l'esposa de Samsó, tot i que aquest és l'origen del concepte i Ruiz hi fa esment, sinó en la segona accepció del DIEC, segons la qual un filisteu és una persona que no aprecia els més nobles sentiments i aspiracions de la humanitat, i tan sols té en compte els interessos materials. Ha estat en el seu segon article, publicat el 19 de juliol, quan finalment hem vist cap on ens menava el professor de filosofia, cap als filisteus descrits per Immanuel Kant com a "personatges condescendents  que, quan es tractava de dret polític o de relacions internacionals, aconsellaven deixar de banda la pregunta sobre allò que és just o legítim perquè la naturalesa de les coses converteix en irrellevants les respostes a aquestes pre...

Que la realitat supera la ficció no tan sols és un tòpic recurrent sinó que és una veritat sobrerament contrastada. La massacre espantosa d'Oslo n'és una prova fefaent. L'acampada d'un moviment polític juvenil, en una illa idíl·lica, a la pacífica i pròspera Noruega, on irromp un individu vestit de policia i mata 84 joves i adolescents, indefensos i sense escapatòria. És monstruós. Davant d'aquests fets poc més es pot fer que sentir compassió per les víctimes, les seves famílies i amics. Si es confirma que una tan gran mortaldat és cosa d'una o dues persones, sense cap altra organització al darrere, cal que Noruega es repensi les bases de la seva seguretat, altrament s'exposen a una repetició de la tragèdia. Sabem que un grup terrorista, amb capacitat de planificació i acció a llarg termini, pot arribar a realitzar atacs molt greus, però quan qui actua és un amateur solitari es posa molt més al descobert la vulnerabilitat d'un país.  Ignoro les condicio...